Història

El 3 d’abril de 1920 va aparèixer en el diari Última Hora un article sobre la fundació de nous equips a Palma, fins llavors fundats per estaments socials mitjans i alts de la ciutat. En el text destacava la següent frase:

“En los talleres de la Isleña tengo noticias que se hacen preparativos para formar un team.”

Això volia dir que, per primera vegada, un conjunt d’extracció obrera formava un equip de futbol. L’havien format els treballadors de la companyia naviliera Isleña Marítima, tot i que també hi participaven maquinistes naviliers en pràctiques o estudiants d’aquesta carrera. Aquest conjunt va adoptar el nom de Mecànic.

La seva samarreta agafava els colors de la Isleña Marítima: tres franges blanques sobre fons blau, inspirades en les seves inicials pintades a les xemeneies dels vapors de la companyia. El color blau dels pantalons era, simplement, una qüestió d’economia. Es aprofitaven els micos de treball, ja en desús, dels obrers, convenientment retallats.

El local social estava situat en el bar Can Rasca del carrer de Sant Miquel n. 67 (abans 187), cantonada amb el carrer Oms de la mateixa ciutat. Estava mancat de camp i jugava a una esplanada del Moll Vell, devora les antigues oficines de la Isleña Marítima. El seu president va esser Gabriel Cifré Borràs (1894-1993), operari dels tallers de la Isleña.

En l’article abans mencionat també destacava una altra frase:

“En la Fundición de los señores Carbonell se organiza otro once, que promete ser un terrible rival por la corpulencia de la gente obrera que se alista.”

La seva formació fou a càrrec dels treballadors de la Foneria Carbonell (popularment coneguda com Can Salí), una petita empresa metal·lúrgica de la ciutat situada al carrer Protectora, núm. 39 (antic Hort d’en Moranta, actual carrer de Jaume III). L’equip va adoptar el mateix nom de l’empresa i després va adoptar el nom més genéric de Mallorca a mesura que s’incorporaven jugadors d’altres empreses.

La indumentària de l’equip duia samarreta i calçons totalment blancs. Jugava els seus partits a un solar anomenat sa Síquia Reial, situat entre les Avingudes (avinguda Comte de Sallent) i el carrer Blanquerna de la ciutat. El seu primer cap visible va esser Bartomeu Llabrés Albertí (1886-1951). Tenia el seu local social en el bar Can Meca, situat al carrer Arxiduc Lluís Salvador cantonada amb les Avingudes de Palma. Més endavant l’equip va canviar de local i va instal·lar-se a Can Rasca, on va coincidir amb els seguidors del Mecànic.

Tan aviat com Mecànic i Mallorca varen coincidir a Can Rasca va sorgir la idea d’unir-se per formar un grup més potent. Fruit d’una assemblea conjunta, el 14 de novembre de 1920 varen fusionar-se sengles equips amb el nom de Baleares Foot-Ball Club. El local social del nou club va continuar a Can Rasca, el terreny de joc seria el del Mallorca (sa Síquia Reial) i per la indumentària va arribar-se a un acord salomònic: va adoptar-se la samarreta blanc-i-blava del Mecànic i els calçons blancs del Mallorca. Va esser escollit president Bartomeu Llabrés Albertí (1886-1951), vinculat fins aquell moment alMallorca. El Balears FC va debutar el 21 de novembre de 1920 guanyant al Veloz Sport Balear (0-5) en el seu camp del Velòdrom del Tirador, llavors un dels equips més potents. Des d’aleshores el club va ser un assidu participant en les competicions que se celebraven a les Illes. Degut al seu creixement del nou club va construir-se un nou camp a Son Canals (devora la barriada d’Els Hostalets) que fou inaugurat el 24 de juliol de 1924. La seu social del club va traslladar-se (1922) al Bar Triquet i més endavant (1928) als locals de l’Assistència Palmesana (plaça de la Palla, 2). Ben prest l’equip es erigir-se com un dels conjunts més potents de les Illes i principal rival esportiu del RCD Mallorca (anomenat Reial Societat Alfons XIII FC fins 1931). Des dels inicis els partits entre sengles conjunts aixecaven enceses passions que desbordaven l’àmbit estrictament esportiu.

Un tercer precedent del club actual és el Balear Foot-Ball Club. La primera notícia de la seva existència va ser una carta publicada en el diari El Día (Palma) del 17 de maig de 1922, en la qual el capità de l’equip retava el Balears FC a jugar un partit amistós.

El primer partit del Balear FC del qual hi ha constància es va jugar el 9 de juliol del mateix any. El club va prendre el seu nom del Teatre Balear, coliseu que es trobava just davant del seu local social: el café Can Martí, en el carrer Zanoguera n. 13. La seva indumentària estava integrada per samarreta blava i calçons blancs. Inicialment no va tenir terreny de joc i no va ser fins principis del 1923 que va inaugurar el seu propi en el barri palmesà d’El Molinar. A principis de l’any 1925 cessà sobtadament la seva activitat fins desaparèixer a mitjans d’aquell mateix any.

El 13 de setembre de 1922 va esser fundat l’Athletic Foot-Ball Club quan part dels socis del Balear FC varen marxar per fundar un nou club. El local social va quedar ubicat en elCafè Reñidero de la plaça de l’Olivar núms. 3-4. Inicialment estava mancat de terreny de joc propi fins la inauguració del camp de sa Punta l’any 1929. La seva indumentària constava de samarreta amb franges amples roig-i-verdes i calçons negres.

L’any 1933 el club va acordar diversos canvis: va traslladar el local social al Bar Palermo de l’avinguda Alexandre Rosselló n. 27 (abans 107) i va canviar la samarreta roig-i-verda per una roig-i-blanca amb franges primes, similar a la de l’Athletic Club de Bilbao. El seu primer president va ser Antoni Forteza Piña (1901-1969), que també havia estat president i fundador del Balear FC. El club atlètic era un club molt més petit que el balearico i la seva relació amb el RCD Mallorca (abans Alfons XIII FC) fou, a diferència dels balearicos, força cordial.

La seva etapa més brillant va arribar a la temporada 1939-40 quan va obtenir fins a tres títols oficials: el Campionat de Mallorca, la Lliga Mallorca i la Lliga Balear. L’any 1942, el creixement urbanístic de la ciutat va obligar al club a abandonar el seu camp. Aquest fet va precipitar, mesos després, la seva fusió amb el Balears FC

El creixement urbanístic de la ciutat va obligar a l’Athletic FC a abandonar el seu camp de sa Punta. Com el club no gaudia de recursos suficients per aconseguir un nou terreny el club estava amenaçat de desaparició; per sobreviure va contactar amb altres clubs cercant un acord. Primer va negociar amb el RCD Mallorca, però després d’arribar a un preacord es varen rompre les negociacions: l’Athletic FC volia que el nou club recollís el nom de sengles clubs (Atlético-Mallorca oMallorca-Atlético) mentre els mallorquinistes no volien cap canvi.

Poc després el club va negociar amb elBalears FC; ara sí, es va arribar a un acord. Així nasqué el 27 de maig de 1942 el Club Deportivo Atlètic Balears, amb Pere Serra Cladera (president del Balears FC) com a primer president i Francesc Riera Rigo (president de l’Athletic FC), vicepresident.

L’acord va esser plasmat legalment com un procés de fusió, tot i que en realitat els balearicos havien absorbit els atlètics perquè els trets identificatius d’aquests varen desaparéixer casi totalment de la nova entitat. Els balearicos varen mantenir la seva indumentària sense cap variació (colors blanc-i-blaus), el mateix local social (llavors a l’Assistència Palmesana) i el mateix camp (Son Canals), apart que la infraestructura de club i la massa social baleariques eren molt més potents que l’atlètica. Endemés, els balearicos també aportaven la seva aferrissada rivalitat amb el RCD Mallorca, de la qual els atlètics estaven mancats.

Mentrestant, l’Athletic FC va assolir que el seu nom figurés davant al nom del nou club (Atlético-Baleares en lloc de Baleares-Atlético).

Aquest fet remonta l’antiguitat del club actual fins el 1920, any de naixement del Mecànic, Mallorca i Baleares Foot-Ball Club.

Font: “Els orígens de l’Atlètic Balears (1920-1942). Dels inicis a la fusió”. (Lulú, 2013) de Manuel García Gargallo.

El nou Atlètic Baleares, a la temporada 1942/43 debutà amb aquesta alineació: Pericàs, Amengual, Gil, Sureda, Pont, Matas, Mulet, Homar, Brondo, Albella i Riera. Aquella primera temporada acabà segon del campionat de Mallorca i subcampió del torneig balear, la qual cosa el portava directament a la Tercera Divisió Nacional. La temporada 1945/46 acabà tercer i disputà la fase intermitja, prèvia a la lligueta d’ascens, on fou superat pel Llevant, que aquell any pujà a Segona Divisió. Cinc anys més tard l’Atlètic Baleares es convertia en nou equip de la divisió d’argent. Ho féu possible l’onze següent: Calpe, Soler, German, Duel, Simonet, Pueyo, Brondo, Alorda, Álvarez, Miguelin i Tomàs. Al cap de dues temporades va baixar de categoria retornant la Tercera Divisió.

L’any 1960 l’entitat va deixar Son Canals, amb capacitat per a 4000 persones. Es va inaugurar l’Estadi Balear, amb una cabuda cinc vegades superior, obra de l’arquitecte Josep Barceló. El camp s’estrenà amb un partit entre el conjunt local i el Birmingham, amb resultat favorable als blanc-i-blaus per 2 a 0. La temporada següent (1960-61) l’Atlètic va guanyar el campionat de Tercera Divisió del grup illenc. Triomf que li obrí les portes a una promoció d’ascens que l’emparellà amb l’Olímpic de Xàtiva, primer, i desprès amb l’Amistad de Saragossa guanyant les dues eliminatòries. En el partit decisiu per l’Atlètic Baleares van jugar Garcia, Felipe, Pastor, Navarro, Dot, Villar, Garcia, Ricardito, Morro, Villarrubia i Villamide.

Es va mantenir a segona dues temporades (1961-62 i 62-63), la primera quedà el desset lloc, i a la segona, el catorzè la qual cosa implicava jugar una eliminatòria front a un equip de tercera. El rival fou l’Algeciras que va superar a l’Atlètic Baleares en un partit de desempat jugat al camp de Vallejo, a Valencia. De llavors ençà, l’equip blanc-i-blau no ha tornat jugar a Segona Divisió. Els anys seixanta, l’Atlètic Baleares va tenir varies oportunitats d’ascendir però la sort li fou adversa en cada promoció.

La temporada 1972-73 es va descendir a la Primera Regional Preferent, jugant a aquesta categoria, dues temporades seguides. La temporada 1976-77 va quedar al sisè lloc de la Tercera Divisió aconseguint plaça per jugar a la nova Segona Divisió B, però al cap d’un any tornava a ser equip de tercera. La temporada 1980-81 tornava descendir a Primera Regional Preferent sortint d’aquesta categoria la temporada 1982-83.

L’any 1987, amb la presidència de Damià Estelrich i com a entrenador Ignacio Martin Esperanza, l’Atlètic Baleares va ascendir a Segona Divisió B. La segona etapa en aquesta categoria va durar tres anys, una mica més que l’etapa anterior. Cal destacar la sisena posició de la temporada 1988-89, que va situar el club a un pas del desitjat ascens a Segona Divisió. La següent temporada, l’equip va retornar a Tercera Divisió.

Des d’aquell moment es va iniciar un dels períodes més agitats del club blanc-i-blau, amb moments de llums i ombres importants. En onze ocasions diferents es jugaren lliguetes o eliminatòries per tal d’ascendir a Segona Divisió B, però, al mateix temps, hi hagué temporades com les de 2002-03, 2003-04 i 2004-05 amb successos lamentables en les quals el club va estar a punt de desaparèixer i que l’abocaren, de bell nou, al descens a Primera Regional Preferent.

La situació de l’Atlètic Baleares va fer un gir a la temporada 2007-08. Una junta directiva presidida pel senyor Fernando Crespí Luque, acompanyat d’uns col·laboradors amb múscul econòmic i ganes de fer feina, va fer possible la realitat d’un somni llargament esperat. Devuit anys més tard, el 15 de juny de 2008, a l’Estadi Balear i després de guanyar l’eliminatòria front el Gernika, l’Atlètic Baleares era de bell nou a la Segona Divisió B.

L’alegria va durar poc. Al final de la temporada següent, la 2008-09, l’equip tornava a la Tercera Divisió. Però ara les coses eren diferents. El senyor Fernando Crespí va seguir ostentant la presidència del club i un any després, exactament el 23 de maig del 2010 a Tudela, en un partit d’infart, l’Atlètic Baleares, dirigit per Angel Pedraza (e.p.d.), va reconquistar la categoria.

Començà així un cicle, vigent en el moment d’escriure aquest petit resum de història blanc-i-blava, amb esperances i desencisos. No va passar el mateix en la part social. Els dirigents de l’Atlètic Baleares pensaven que el club, si volia assolir objectius més alts, s’havia de convertir en una S. A. D. (Societat Anónima Esportiva).

Amb aquesta finalitat es va convocar una Assemblea General de socis perquè fossin ells els que marquessin el devanir del club. La consulta tingué lloc el dia 5 de maig de 2011 al local de l’antic Cinema Metropólitan. Enmig d’un ambient d’eufòria i expectació, la votació va ser aclaparadora. Dels 292 assistents, 285 votaren afirmativament i fou elegit president provisional de la que seria nova la S.A.E. el senyor Fernando Crespí Luque.

Amb aquest ambient d’il·lusió va començar la temporada 2011-12. S’havia confeccionat un equip per assolir els llocs més alts de la taula classificatòria i així va ser. L’Atlètic Baleares es va proclamar campió del grup tercer de la segona divisió B.

El sistema de promoció permetia que el campió ascendís guanyant la primera eliminatòria. El primer rival fou el Mirandés i el partit és va jugar a Miranda de Ebro. Un resultat advers de 1-0 convidava a l’esperança. El diumenge següent a Palma, en mig d’una expectació com feia anys que no és veia, l’equip va perdre per 1-2. Quedava una segona eliminatòria per jugar, aquesta volta contra el Lugo, que tampoc no es va poder superar.

El 27 de setembre de 2012 va concluir el procés de constitució de la SAE, El senyor Fernando Crespí Luque continuaria sent el President i el capital social estava repartit de la següent manera. El senyor Bartomeu Cursach Mas n’era l’accionista majoritari amb un 66,43% del capital, el senyor Fernando Crespí Luque un 12,14%, la família Horrach un 5,14% i d’altres un 16,29%.

Malgrat la decepció de dirigents i aficionats, La temporada 2012-13 també es va planificar per intentar assolir l’ascens rebaixant, això si, el pressupost de la temporada anterior. La competició no va començar bé. Sempre es va transitar per la meitat de la taula classificatòria fregant els llocs de descens. Només quan faltaven dues jornades la permanència va quedar assegurada. La nota més positiva de la temporada fou l’ascens de l’equip juvenil a la Divisió d’Honor.

Un cop acabada la temporada, els màxims propietaris del club, els senyors Bartomeu Cursach Mas i Fernando Crespí Luque, anunciaren que deixaven d’aportar més ajuda econòmica a l’Atlètic Baleares. Manifestaven, això si, que si apareixia una persona o un grup que volgués adquirir les seves accions, ells no havien de ser cap obstacle.

Però no acabaven aquí els ensurts. Al mateix temps que un creditor presentava una demanda per un antic deute (la qual cosa va propicià una intervenció judicial de la Societat) una altra mala notícia que esdevingué al cap de pocs dies, contribuïa a empitjorar les coses). El 3 de juny de 2013 va caure un mur de l’Estadi i dues setmanes després l’Ajuntament va clausurar l’Estadi Balear. La primera pregunta que es van formular els seguidors, era: on jugarem?. De bell nou semblava que la història es repetia i els fantasmes de Sa Punta i Son Canals es feien presents. Els dirigents del club, que aleshores presidia el misser Daniel Fiol Lustenberger, es varen mobilitzar i després de vàries gestions s’aconseguí que l’Ajuntament de Calvià posàs a la seva disposició el Poliesportiu Municipal de Magaluf.

La situació econòmica del club no permetia cap alegria econòmica i es va optar per fitxar jugadors residents a les illes a més d’algun cedit, tal com era el jugador Florin Andone que provenia del Villareal.

Un entrenador que compartia aquesta filosofia era Nicolau López Vidal, Nico López, que ja havia entrenat el club la temporada 2002-03, i se li encomanà la direcció de l’equip. L’equip blanc-i-blau durant quasi tota la temporada va ocupar llocs de promoció. Només al final va perdre potència i va quedar en cinquè lloc Poc abans d’acabar la temporada, el club va entrar en concurs de creditors i el senyor Demetrio Madrid Alonso fou anomenat administrador concursal. Molt poc després, el 2 de juny de 2014, el senyor Ingo Volckmann, una persona nascuda a Alemanya però vinculada a l’illa per negocis d’hoteleria, va adquirir el 51% del capital.

En un temps record, uns set mesos , concretament el 30 d’octubre del 2014, el C. D. Atlètic Baleares SAE. va sortir del concurs de creditors.

Solucionada la part econòmica, el senyor Volckmann es va dedicar a planificar el seu futur esportiu. Un conveni establert entre el club i la Federació de Futbol de les Illes Baleares, va permetre que l’Atlètic Baleares utilitzés el camp de Son Malferit. Les temporades 2014-15 i la 2015-16 es va comptar amb un planter de jugadors que convidaven a l’optimisme per a tornar a jugar promocions d’ascens. Lamentablement no fou possible. Malgrat tot, aquesta darrera temporada, l’afició va gaudir d’una gran alegria: l’Atlètic Baleares va arribar a la final de la Copa de la Real Federación Española de Futbol. El rival fou el Rayo Majadahonda. El primer partit es va jugar a Madrid i el resultat fou d’empat a dos gols. L’encontre de tornada tingué lloc una setmana més tard, el 13 d’abril de 2016 a Son Malferit i el resultat final (1-0) atorgà la Copa al nostre equip.

La temporada 2016-17 es comptava amb una bona plantilla de jugadors. L’entrenador era Christian Ziege, antic jugador internacional per Alemanya. A mesura que avançava la competició, la marxa de l’equip era decebedora i així, el març de 2017, l’entrenador va ser destituït i el seu lloc l’ocupà José Joaquin Moreno, “Josico”. El canvi fou afortunat ja que, en una remuntada espectacular, el club es va classificar per jugar les eliminatòries d’ascens. La primera, davant el Toledo, fou superada i només la mala sort va impedir que la següent, contra l’Albacete, tengués el mateix recorregut.

La temporada 2017-2018, fou decebedora. Josico no va renovar i el nou entrenador, Armando de la Morena, no va aconseguir fer-se amb el vestuari. A la jornada deu, l’equip estava a la cinquena posició havent guanyat dos partits a fora casa i cap a Son Malferit. Començà a descendir posicions i a la tretzena ja era el catorzè del grup. L’entrenador fou cessat i el seu lloc l’ocupà Horacio Melgarejo que al cap de poc temps va ser destituït i rellevat per Javier Mandiola. El canvi es va notar però los posicions no milloraven, i a la jornada 32 era el penúltim. Però una evident millora en el joc, unes victòries decisives i una combinació de resultats favorables feren possible que se salvés la categoria.

Som a la temporada 2018-19 i tot sembla que no serà com la passada. Però ara un altre fet omple d’esperança als balearicos. Probablement i gràcies a la generositat de la Junta Pro-Camp i l’esforç econòmic del senyor Ingo Wolckmann, a qui mai podrem agrair el que està fent per l’Atlètic Baleares, el proper gener l’equip tornarà a jugar en un Estadi Balear completament remodelat.

Antoni Salas Fuster

P